Sé, que estem de vacances, però no m’he pogut resistir el compartir aquest, escrit amb vosaltres, per l’impacte que m’ha causat, i el reflex en moltes de nosaltres,
“CARTA A LA DONA QUE SÓC, I QUE HAVIA OBLIDAT QUE ERA”
He estat com a moltes dones, filla, germana, alumna, bona amiga per a alguns, mala amiga per a uns altres, núvia, ex-núvia, dona i ex-dona, mare, treballadora, aturada, tots aquests títols i molt més, que qualsevol de vostès o JO, ens posem feliços i amb l’única meta en el cap de donar el millor de nosaltres mateixes, però avui, em ve una pregunta, per primera vegada en aquesta carrera boja de la vida vaig fer una pausa per repetir-la en veu alta, A QUI CAL DONAR-LI EL MILLOR DE NOSALTRES MATEIXES?, als nostres pares, als nostres germans i germanes, als nostres amics, als nostres mestres, als nostres nuvis, ex-nuvis, marits i ex-marits i per descomptat Als NOSTRES FILLS?.
Va haver-hi un silenci total, i la resposta es va convertir en un viatge al que he estat, i al que he fet durant tot aquest temps, m’he passat gairebé cinquanta anys suant per donar el millor de mí, de vegades feliç d’aconseguir-ho, de vegades frustrada per no haver pogut evitar fallar, però també identifico una altra veu interna que viu en mi, pressionant-me sempre i que em repeteix una vegada i una altra a cau d’orella, no pots FALLAR, no has suat prou, no pots emmalaltir-te, has d’empènyer, has de complir, HAS DE, ……DEUS DE……
Em trobo en aquesta frontera, en la qual han estat segurament moltes dones, en el punt exacte en què començo a acomiadar-me dels meus cinquanta, i em pregunto QUE SÓC EN REALITAT?
Per primera vegada veig a la meva mare gran, i al meu pare que està lluny, i veig al meu ex-marit el que es va convertir, en ex-marit, té una vida pròpia igual que els meus fills, als quals de vegades veig dormits quan jo estic desperta, i estan desperts quan jo dormo…..
i és natural ehhhhhh?, cadascun s’ha encarregat de tenir la seva pròpia vida, ÚNICA i meravellosa funció, és a dir, LA SEVA PRÒPIA VIDA com els vaig dir.
En quin moment em vaig sentir la responsable de l’equilibri de l’univers?
EN QUIN MOMENT VAIG DEIXAR DE SER EL MEU PROPI CENTRE? per convertir-me, per decisió pròpia, al centre dels altres.
Semblés que la mateixa vida em va nomenar la proveïdora, i si….. si, ho vaig fer per decisió pròpia, però em vaig tornar de ferro per carregar, per no permetre que les circumstàncies aixafessin als que estimo, per resoldre, quan algú dels meus va necessitar suport.
Sonarà fort o egoista la meva confessió, si dic que va haver-hi moments, en els quals em vaig sentir vulnerable, impotent, frustrada, esgotada o amb ganes de SORTIR CORRENTS.
Vaig passar per malalties………., vaig passar també per malalties dels meus fills, deutes enfrontaments, treballs no pagats, moltíssimes llàgrimes, i AVUI……..